souvenirs

Fa molts dies que no estic bé. No és una sensació agradable, i realment no m'agrada sentir-me així. Perquè a més, la causa és bonica, i és que estimo algú. El problema és que aquesta persona no és per mi. I jo em vaig donant cops de cap contra una paret, i tinc moments d'alegria quan estic amb ell, i moments de buit infinit quan no hi és.
És complicat, difícil d'entendre per què m'enganxo en una relació així.
Jo diria que ha estat una història maca, que poc a poc ha evolucionat del no res i ha arribat al punt on fa mal separar-se.

Vaig haver d'aprendre els vents, les aleacions dels metalls, com es fan les plaques solars. Sé paraules que no entenc (trimar, cenyir...) i que de res em serviran en el futur. He trobat algú que m'agrada, molt, però que no està disposat a canviar la seva vida per mi. I tot això és el que em posa trista.
Em va ajudar en un moment difícil de la meva vida, em va distreure i em va fer riure. Jo vaig aportar el meu granet de sorra a la seva dissipada vida sexual. Després, jo li devia resultar algú amb conversa mínimament interessant...
Però ara, en una situació similar a la inicial, encara que per motius ben diferents, hauré de sortir endavant jo sola.

Somric, el recordo demanant-me que m'aixequi davant de la webcam i faci una volta per poder repassar-me de dalt a baix... o explicant-me la seva creuada lateralitat...

I tornem a començar.

estupidesa supina

Em meravella encara fins on pot arribar l'estupidesa humana. I parlo de la meva, no només de la de la resta de la gent, la meva pròpia és d'un grau suprem.
Fa més de 20 anys que va despertar la meva vida sentimental. 20 anys en els que he sentit de tot: m'he enamorat, he trencat algun cor, i el meu ha acabat fet bocins. Sembla un treball de patchwork, amb tants pedaços. Mai he sabut escollir bé les meves parelles, sembla que només trobo missions impossibles. I tot i així, encara no em sé protegir. No sé allunyar-me dels indesitjables, i obro el cor a persones que no valen la pena. Ho dono tot, i la majoria de les vegades, rebo ben poc. I a sobre, em prenen el pèl.
Jo diria que en general no ho faig tan malament, però en alguna cosa m'equivoco, i no trobo en què.
Potser és el moment de deixar passar de llarg les relacions, ficar-me dins d'una closca i oblidar-me del món.

msn

Tu creus que era realment necessari?

A mi m'ha semblat tan trist...
___
I ara que són les 23.32
continuo donant-li voltes.
Em penso que això m'ha fet
més mal que res.

crits

M'ofego.
Tinc una enorme
sensació de buit.
T'imagino al meu costat
al llit.
Somrius,
amb cara de nen dolent,
mentre jo acaricio la teva pell.
T'espero aquí,
on res és impossible.
Et vull amb mi,
et vull sentir,
vull parlar amb tu.
I crido, crido molt molt fort,
perquè tu em puguis sentir.
I em concentro,
perquè mentre jo penso en tu
tu arribis a pensar en mi.
No marxis així...
T'estimo.

instantes

Aquest és un poema atribuït a J.L. Borges.
I m'agrada.

Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos,
haría más viajes,
contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata
y prolíficamente cada minuto de su vida;
claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría
de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida,
sólo de momentos; no te pierdas el ahora.

Yo era uno de esos que nunca
iban a ninguna parte sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas;
si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir
comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera
y seguiría descalzo hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita,
contemplaría más amaneceres,
y jugaría con más niños,
si tuviera otra vez vida por delante.

Pero ya ven, tengo 85 años...
y sé que me estoy muriendo.

soltando amarras

Vull que tot això s'acabi,
no tinc ganes de patir més.
Unes hores de felicitat
no compensen l'enyorança
que sento quan no hi ets.
Vaig dir que no volia
seguir així.
I no he estat capaç
de complir les meves paraules,
però arribarà el moment
de trencar els lligams.
Serà més dur
per mi que per tu.

petxines a la sorra

Avui ho he passat malament.
Perque et trobo a faltar.
Perque sé que no et puc tenir.
Perque la vida és així.
La conciència em diu
que m'allunyi de tu.
Però el cor m'arrossega
a prop teu.
Estic dalt d'una muntanya russa
de sentiments contradictoris.
És com una marea,
les ones et porten a mi,
i se t'enduen tot seguit.
Jo voldria que tu fossis
com una petita closca,
que després de tant anar i venir
al final es quedés amb mi.

t'enyoro

Fa dies que em pregunto
si encara em llegeixes.
Vaig intentar espaiar els posts,
vaig intentar no parlar de tu,
però, tot i així,
no aconsegueixo esborrar-te de mi.
Estàs dins meu, em persegueixes.
Mil coses em recorden a tu.
És simple: t'enyoro.