dia 4

Dia 4 del tractament. Ahir va ser difícil. No sé si són les hormones, no sé si senzillament sóc jo, que no canvio. A la tarda, amb molt mal de cap, vaig estar discutint amb el Bernat. No ens entenem en les coses menys importants. I això m'estressa, massa. Tonteries com comprar un motllo nou per un pastís em semblen grans errors. Potser no és important, però segurament dóna una idea de que no seguim el mateix criteri i qui sap si seguim el mateix camí. Per ell tot és fàcil, per mi tot és complicat. Ell no veu cap problema, jo veig una muntanya.
La família, la seva, la meva. Els amics. La feina. Un munt d'obligacions que per ell són un plaer.
I no vull ni pensar quan arribi un nen, si finalment arriba. Jo esperava que en arribar a casa hi hagués una petita sorpresa per mi, alguna cosa per compensar l'estrés i demostrar que em cuidava. Però no. No és que ho hagués de fer, però hagués estat bé. En tot cas, ell hi és, sempre hi és. I és cert que intenta ajudar, i és cert que jo ho faig difícil. Però sempre m'he apanyat millor sola i no sé com ho puc canviar. I em queixo però no deixo fer sense criticar. Bufff.

un nou viatge

Avui comença una aventura. Aquest matí, després d'una nit d'agitats somnis, empunyant una xeringa, he infiltrat dins el meu cos el principi del que podria ser el meu fill o filla. És estrany.
És alhora real i una utopia. Tot ho penso en termes pràctics, no sé com evolucionarà aquesta història. És un procés complicat, del que no ens donen moltes esperances, però tot i així, aquí estem. Primera xeringa. Demà una altra, i així cada dia. No m'agraden. I tot i així, em punxaré la panxa durant 12 dies. I intentarem pensar en positiu i fer que sigui un bon viatge. No posar-nos més nerviosos del compte, tot i que serà difícil.
I només és el principi. Si algun dia això surt bé, les preocupacions d'ara es multiplicaran per mil, per un milió. I podré obrir el sobre escrit fa quasi 25 anys... i no seguir-ne les indicacions. Però pensar que jo era aquella persona i sentia el que escrivia. Només pensar-ho i posar-me en la pell d'algú de 15 anys.
Que surti bé, és l'únic que volem.

vida paral·lela

Alguns dies voldria tenir una vida paral·lela, ser algú que no sóc.
No tenir compromisos, ni feina, ni família ni parella.
Voldria escapar de tant en tant, viure una estona una altra vida
i tornar després a la meva.
Sense conseqüències, sense retrets.
Lliure per tornar-me a equivocar, lliure per riure i per plorar.
Però no puc.

diuen

Fa fred.
Tinc les mans gelades.
Els peus semblen glaçons.
I el meu cor està hivernant.
Diuen que ha arribat la primavera.
Que el sol escalfa els dies
i porta l'alegria i l'optimisme arreu.
Diuen...

esos ojos

Lo miró a los ojos. Esos ojos tristes la llenaban de pena y de orgullo al mismo tiempo. Recordó el día ya lejano en que lo había recogido. Sucio, magullado, herido. Gemía. Por un instante dudó. No era eso lo que precisamente necesitaba en aquél momento. Pensó en llamar a alguien que pudiera ayudarle, pero esos ojos... esos ojos ablandaron su corazón.
Se lo llevó en brazos, lo acomodó en el coche, lo trasladó a su casa. Le preparó un lecho donde pudiera descansar y le curó las heridas. Le dio de comer, lo limpió mientras le hablaba bajito, de su vida, de quién era, de por qué en ese mismo momento empezaba a necesitarle. Esos ojos, profundos, tranquilos, la miraban sin entender. Se dejó cuidar, se dejó querer, se dejó mimar. Pronto se convirtió en el centro de su vida. Ya nunca podría entender la vida sin él.

maybe not

Potser no. Potser no arriba mai el dia.
Després de mesos d'intentar-ho,
haurem de començar a assumir
que és possible que mai arribi a acomplir-se.
Era un somni, un desig que tenia de petita.
Els anys han anat passant, alegries,
decepcions, èxits, frustracions.
Després de tot, d'anar-ho postergant,
sembla que ja mai es farà real.
I serà la frustració més gran.
Silencis. Esperes. Tristesa.

perill

Contrassenyes, xarxa, perill.
Intimitats desvetllades, perill.
Missatges al descobert, secrets en carn viva, perill.
Avui m'ha tornat a passar.
De nou he caigut sobre un correu que no era el meu.
I com altres vegades, la curiositat pot més que el saber
que el que estic fent no és legal.
Avui no m'afectava en res,
no tocava els meus sentiments,
però secrets llargament sospitats veien
finalment la llum.
Internet és un perill.
Un perill real.
I si jo he pogut llegir,
no una vegada, ni dues, ja en van tres,
els correus d'una altra persona,
qui no haurà llegit els meus?