Em meravella encara fins on pot arribar l'estupidesa humana. I parlo de la meva, no només de la de la resta de la gent, la meva pròpia és d'un grau suprem.
Fa més de 20 anys que va despertar la meva vida sentimental. 20 anys en els que he sentit de tot: m'he enamorat, he trencat algun cor, i el meu ha acabat fet bocins. Sembla un treball de patchwork, amb tants pedaços. Mai he sabut escollir bé les meves parelles, sembla que només trobo missions impossibles. I tot i així, encara no em sé protegir. No sé allunyar-me dels indesitjables, i obro el cor a persones que no valen la pena. Ho dono tot, i la majoria de les vegades, rebo ben poc. I a sobre, em prenen el pèl.
Jo diria que en general no ho faig tan malament, però en alguna cosa m'equivoco, i no trobo en què.
Potser és el moment de deixar passar de llarg les relacions, ficar-me dins d'una closca i oblidar-me del món.
1 comentario:
Hola Closer
Entiendo perfectamente esa sensación de estupidez de que hablas... uf, yo me siento así 23 h al día.
En las relaciones he comprobado que cuando me he entregado, me han dado la patada. Por el contrario, cuando estaba distante... todo eran halagos, conquistas, cariños y tequieros...
¿Acaso hay personas que son tan desgraciadas, que se esperan a que te quites la coraza para apuñalarte?
Dan ganas de no quitarse nunca la armadura del corazón....
Un beso y anímate....
Publicar un comentario