lunes, 22 de diciembre de 2008

t'amagues



Tu t'amagues.
Sota una màscara
de permanent bon humor,
darrera de mitges veritats,
de bones paraules i
de poques preguntes.
Tu t'amagues.
I jo et busco.
Busco pels forats que deixes,
busco les escletxes
de les teves alegries,
i trobo coses.
Algunes no m'agraden.
Altres no em sorprenen.
I tot i així, segueixo a prop teu.
Esperant una trucada,
un somriure, una mirada.
Com puc escapar de tu?

miércoles, 17 de diciembre de 2008

you had a blog



Fa mesos et seguia,
àvidament.
T'admirava.
Fa mesos eres la meva vida
però ja no ets res.
És curiós constatar
com passen els mesos,
com canvien les coses,
com desapareixen els sentiments.

martes, 9 de diciembre de 2008

un dia d'aquests



I si arriba un dia en que tot és passat?
I si arriba aquell dia i m'has oblidat?
Em sembla impossible seguir endavant així,
i em sembla impossible canviar de camí.
Voldria ser dins teu,
saber què penses,
què sents,
què esperes de mi...

jueves, 4 de diciembre de 2008

el mur



Et trobo a faltar,
cada vegada estàs més present
però a la vegada ets més lluny.
No és una distància només física,
ets lluny perquè aixeques un mur,
una barrera infranquejable
que no puc sortejar.
I jo t'espero, cada dia,
cada nit, cada moment.
L'esperança em dóna vida.
Aquí estic per tu.

jueves, 20 de noviembre de 2008

con/sentimiento



Aceptar, estar de acuerdo,
asentir...
Se me ocurren varios
sinónimos a esta palabra que,
por otro lado,
sugiere otra cosa...

Yo no di el consentimiento
pero me traicionaron
tus sentimientos.
Se mezclaron también
mis pensamientos,
tu insistencia y tu pasión.

Llegas, coges a tu antojo
lo que quieres,
te vas.

Y yo me quedo vacía.

miércoles, 29 de octubre de 2008

fluint



El món és un petit caos.
Al menys, el meu món ho és.
Desperto sentiments que no pretenc,
i els que voldria concentrar
en un petit espai de mi,
se m'escapen de les mans...
Com si fossin gotes d'aigua
els veig marxar.

martes, 28 de octubre de 2008

ausencia



Hace días que no escribo nada...
Seca de palabras, estoy a la espera
de algún cambio en mi vida.
Y ocurren cosas,
cosas que no habían pasado antes.
Me encuentro en una situación rara,
dando explicaciones del porqué
de mi falta de cariño.
De por qué actúo como lo hago...
si ni tan siquiera lo sé yo.
Estoy ausente, quizás.
Recibiendo más que dando
de algunas personas,
y dejándome llevar.
Puede que no sea el mejor plan.

lunes, 13 de octubre de 2008

somnis II



Jo no sé com seria si tu i jo poguéssim tenir una relació normal.
Si tu et deixessis estimar, si jo em sentís lliure al teu costat.
És molt somiar, ho sé, sé que mai no arribarà. Però de tant
en tant hi penso. Invento viatges, sopars, passejades en barco,
o per la platja i de la mà...
És ridícul, ho sé. El teu objectiu és radicalment oposat.
Però és tan maco somiar...

lunes, 6 de octubre de 2008

vine, t'espero



Vull recordar-te rient,
mirant-me curiós,
esperant la meva reacció
al teu mínim moviment.
Vull mirar-te als ulls
i dir-te que t'estimo,
i que t'espero quan no hi ets.

martes, 23 de septiembre de 2008

the end



Tot té un final.
Poques vegades
és un happy ending,
la immensa majoria
és un desastre.
Si ha valgut la pena o no
sóc incapaç de dir-ho ara.
Potser demà,
la setmana que ve
o el mes vinent.
O potser mai.
De moment,
és una llàstima.

lunes, 15 de septiembre de 2008

far away



Sé que encara ets viu
perquè comprobo alguns
dels teus moviments.
T'amagues,
t'escoles en el temps.
Ja no em fa mal pensar-te,
m'entretinc en la contemplació
d'una imatge a una pantalla.
És curiós com el pas del temps
dilueix els sentiments.
O potser és la substitució
d'una il·lusió per una altra.
Tot sembla ja tan llunyà...

domingo, 14 de septiembre de 2008

tard



T'espio.
Segueixo els teus moviments,
compto els teus passos mentre
tu no em veus.
Sé coses que no imagines.
I són coses que em fan mal.
Però aquí estic,
desafiant el temporal.
Alguns dies em costa,
d'altres voldria que res
no hagués passat.
És tard per lamentar-se ara.
Massa tard.

martes, 9 de septiembre de 2008

marees



Busco detingudament les paraules que et faran somriure, t'imagino llegint aquell text que he escrit només per tu i jo també somric.
Sé que d'alguna manera estúpida estàs lligat a mi. No és com jo voldria, tampoc deu ser com a tu t'agradaria, però per diferents motius.
Tinc preguntes, em fallen les respostes. Me les imagino, i clar, les invento a la mida que jo vull. M'equivoco, com tantes i tantes altres vegades m'he equivocat, i intento aprendre de nou que els castells no s'aguanten a l'aire, que els somnis només es fan realitat a la ficció. I com que sóc generosa, regalo el meu amor sense esperar contraprestació.
I tot el dia em ronden al cap unes paraules: "¿No hemos venido a jugar? Pues juguemos!". Però em demano si no serà pitjor...

miércoles, 3 de septiembre de 2008

36



Hoy sumo una vela,
hoy le arranco otro año al calendario.
Añoro los cumpleaños de niña
cuando aún tenía vacaciones...
No había problemas,
no había obligaciones.
Las fiestas en la calle,
churros con chocolate,
gincanas con los amigos,
y ganas de volver al cole...
A los 15 quería ser mayor.
Quería vivir de prisa,
poder decidir sobre mi vida,
irme de casa.
Pensaba que los años no pasarían nunca.
Y ahora van tan rápido...
Ahora no quiero cumplirlos,
no me da tiempo a pensar
qué quiero ser de mayor.

No me he comido el mundo.
No he escrito un libro,
aunque tengo un blog.
No he plantado un árbol
aunque las plantas
ya no se me mueren tan rápido.
No he tenido un hijo... todavía.
Lo estoy pensando.
He querido mucho,
incluso a muchos,
a demasiados.
He sufrido otro tanto.

Hoy cumplo 36 y quiero más,
mucho más.

lunes, 1 de septiembre de 2008

melancolía



Ese día te dejé marchar.
No recuerdo cómo rompimos,
aunque sé cuándo,
tengo la fecha grabada en mi memoria.
Pero sí recuerdo la cena en que me pediste
que volviera contigo.
Restaurante nuevo,
buscabas impresionarme.
Y yo, cansada de tantas idas y venidas,
ni te escuchaba.
No te oía, estaba más pendiente
de un mensaje de móvil
de un posible nuevo ligue.
Acabó la cena,
acabaron cinco años de nuestras vidas.
Se acerca esa fecha
y me entra la melancolía.
¿Volverán a cruzarse
nuestras vidas algún día?

domingo, 31 de agosto de 2008

is it enough?



Me pregunto si todos los que andamos por estos derroteros no estaremos muy perdidos, o muy solos. Necesidad de explicarle a un desconocido mundo sentimientos que ni tan sólo a veces podemos confesarnos a nosotros mismos. Escondidos tras una pantalla, esperamos leer a alguien que siente algo parecido a lo nuestro, que desde otro lugar el planeta nos lee, nos entiende y nos anima. Vemos así que el mundo no se acaba en nosotros mismos, que ahí afuera hay personas que pasan por situaciones similares y por un momento nos sentimos reconfortados. A veces incluso leemos historias mucho peores que las nuestras, y llegamos a pensar que no todo es tan malo.
Y no lo es, realmente no lo es, pero a veces lo parece.
Sería el momento de dar el puñetazo sobre la mesa, y hacerlo saltar todo por la borda. Tendría que ir pensando cómo hacerlo...

miércoles, 27 de agosto de 2008

retorn



Un parèntesi a la meva vida.
Dies allunyada de mi,
escapant per llocs que mai
havia trepitjat,
fugint de pensaments que
no volia sentir.
Durant un moment,
ho he aconseguit.
Però el temps ha passat
i torno aquí.
Al mateix punt on em vaig aparcar.
Què serà necessari per canviar?

sábado, 26 de julio de 2008

souvenirs



Fa molts dies que no estic bé. No és una sensació agradable, i realment no m'agrada sentir-me així. Perquè a més, la causa és bonica, i és que estimo algú. El problema és que aquesta persona no és per mi. I jo em vaig donant cops de cap contra una paret, i tinc moments d'alegria quan estic amb ell, i moments de buit infinit quan no hi és.
És complicat, difícil d'entendre per què m'enganxo en una relació així.
Jo diria que ha estat una història maca, que poc a poc ha evolucionat del no res i ha arribat al punt on fa mal separar-se.

Vaig haver d'aprendre els vents, les aleacions dels metalls, com es fan les plaques solars. Sé paraules que no entenc (trimar, cenyir...) i que de res em serviran en el futur. He trobat algú que m'agrada, molt, però que no està disposat a canviar la seva vida per mi. I tot això és el que em posa trista.
Em va ajudar en un moment difícil de la meva vida, em va distreure i em va fer riure. Jo vaig aportar el meu granet de sorra a la seva dissipada vida sexual. Després, jo li devia resultar algú amb conversa mínimament interessant...
Però ara, en una situació similar a la inicial, encara que per motius ben diferents, hauré de sortir endavant jo sola.

Somric, el recordo demanant-me que m'aixequi davant de la webcam i faci una volta per poder repassar-me de dalt a baix... o explicant-me la seva creuada lateralitat...

I tornem a començar.

jueves, 24 de julio de 2008

estupidesa supina



Em meravella encara fins on pot arribar l'estupidesa humana. I parlo de la meva, no només de la de la resta de la gent, la meva pròpia és d'un grau suprem.
Fa més de 20 anys que va despertar la meva vida sentimental. 20 anys en els que he sentit de tot: m'he enamorat, he trencat algun cor, i el meu ha acabat fet bocins. Sembla un treball de patchwork, amb tants pedaços. Mai he sabut escollir bé les meves parelles, sembla que només trobo missions impossibles. I tot i així, encara no em sé protegir. No sé allunyar-me dels indesitjables, i obro el cor a persones que no valen la pena. Ho dono tot, i la majoria de les vegades, rebo ben poc. I a sobre, em prenen el pèl.
Jo diria que en general no ho faig tan malament, però en alguna cosa m'equivoco, i no trobo en què.
Potser és el moment de deixar passar de llarg les relacions, ficar-me dins d'una closca i oblidar-me del món.

martes, 22 de julio de 2008

msn



Tu creus que era realment necessari?
A mi m'ha semblat tan trist...
___
I ara que són les 23.32
continuo donant-li voltes.
Em penso que això m'ha fet
més mal que res.

lunes, 21 de julio de 2008

crits



M'ofego.
Tinc una enorme
sensació de buit.
T'imagino al meu costat
al llit.
Somrius,
amb cara de nen dolent,
mentre jo acaricio la teva pell.
T'espero aquí,
on res és impossible.
Et vull amb mi,
et vull sentir,
vull parlar amb tu.
I crido, crido molt molt fort,
perquè tu em puguis sentir.
I em concentro,
perquè mentre jo penso en tu
tu arribis a pensar en mi.
No marxis així...
T'estimo.

sábado, 19 de julio de 2008

instantes


Aquest és un poema atribuït a J.L. Borges.
I m'agrada.

Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos,
haría más viajes,
contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata
y prolíficamente cada minuto de su vida;
claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría
de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida,
sólo de momentos; no te pierdas el ahora.

Yo era uno de esos que nunca
iban a ninguna parte sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas;
si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir
comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera
y seguiría descalzo hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita,
contemplaría más amaneceres,
y jugaría con más niños,
si tuviera otra vez vida por delante.

Pero ya ven, tengo 85 años...
y sé que me estoy muriendo.

domingo, 13 de julio de 2008

soltando amarras



Vull que tot això s'acabi,
no tinc ganes de patir més.
Unes hores de felicitat
no compensen l'enyorança
que sento quan no hi ets.
Vaig dir que no volia
seguir així.
I no he estat capaç
de complir les meves paraules,
però arribarà el moment
de trencar els lligams.
Serà més dur
per mi que per tu.

lunes, 7 de julio de 2008

petxines a la sorra



Avui ho he passat malament.
Perque et trobo a faltar.
Perque sé que no et puc tenir.
Perque la vida és així.
La conciència em diu
que m'allunyi de tu.
Però el cor m'arrossega
a prop teu.
Estic dalt d'una muntanya russa
de sentiments contradictoris.
És com una marea,
les ones et porten a mi,
i se t'enduen tot seguit.
Jo voldria que tu fossis
com una petita closca,
que després de tant anar i venir
al final es quedés amb mi.

domingo, 6 de julio de 2008

t'enyoro



Fa dies que em pregunto
si encara em llegeixes.
Vaig intentar espaiar els posts,
vaig intentar no parlar de tu,
però, tot i així,
no aconsegueixo esborrar-te de mi.
Estàs dins meu, em persegueixes.
Mil coses em recorden a tu.
És simple: t'enyoro.

lunes, 30 de junio de 2008

35



35 dies i marxo de vacances.
35 anys i res ha canviat.
Passen els dies,
passen els anys
i tot és igual.

miércoles, 25 de junio de 2008

flotant



Fa tants dies que esperava el sol
que ja ni me'n recordava
de la sufocant calor.
M'agrada l'estiu, m'agrada el blanc,
la pell morena i les nits a la fresca.
I seria un plaer passar-les amb tu,
després d'un sopar a la vora del mar,
passejant de la mà i escoltant-te parlar.
És com flotar...

martes, 24 de junio de 2008

decepción



Estos días de profundo silencio
han llegado como anuncio
de una defunción.
Preocupada, trataba de curar
las heridas de mi decepción.
Pienso en ti, cada vez estás más lejos.
Pronto, ni me acordaré de tus besos.

lunes, 23 de junio de 2008

incomplert



No et pots arribar a imaginar
com de vegades enyoro
el que mai va poder arribar ser.
Com intento entendre raons
o justificacions...
O com et persegueixo encara pels racons.

miércoles, 18 de junio de 2008

ruptures



Ells es van estimar, ja fa molts anys. Després es van separar.
Ell va ser l'amor de la seva vida. Ella estava convençuda que algun dia tornarien a estar junts. Ho volia creure així. Un munt de vegades durant la seva relació ho havien deixat, i al cap de poc s'havien reconciliat. Tants problemes havien minat la convivència, però l'amor continuava viu.
Després de tant de temps, encara ara, quan el veia se li regirava l'estòmac... Se'l mirava, l'observava, era tan guapo com sempre. Més gran, més cansat, més arrugues a la seva cara, però segurament l'home de la seva vida.
Però ara era l'home de la vida d'una altra. I probablement, mai no tornaria a estar amb ella. Tots dos van cometre errors, i això els havia separat per sempre.
Finalment, si ell era feliç, això hauria de ser suficient.

lunes, 16 de junio de 2008

casualitats



Avui t'he vist.
Passejaves al costat
d'una noia, tranquil,
aliè a la meva mirada.
M'he sentit temptada
de saludar,
però he pensat
que era millor no molestar.
Un cop a casa,
he dubtat si t'enviava un missatge.
Però remoure el passat
no deu ser bo...
Tu fas la teva vida
i jo no hi tinc lloc.

viernes, 13 de junio de 2008

ave fénix



Resurgiré de las cenizas
cual Ave Fénix.

martes, 10 de junio de 2008

contradiccions



Tinc ganes de veure
els teus ulls blaus.
Ganes d'escoltar-te
mentre m'expliques
històries impossibles.
Mentre em dius
que la nostra pròpia història
és impossible.
Mirar-te i sentir
la contradicció
que representes.
Saber que no em convens,
saber que no ets per mi.
Però deixar-me endur igualment
per aquest remolí.

lunes, 9 de junio de 2008

pèrdues



Et busco,
i no hi ets.
Et crido,
i no em sents.
T'imagino,
i no et veig.
Tot queda lluny
i tinc la certesa
que perdem un món.
T'estimo
i no ho saps.

reflexions



En algun lloc he llegit això, i m'ha fet pensar...
"Querer nunca es demasiado, amar y apostar fuerte no está a la altura de cualquiera; y saberlo y quererlo hacer es una gran virtud."

sábado, 7 de junio de 2008

mans



Unes mans perseguien
els seus somnis.
Eren unes mans grans, fortes,
de dits prims i ungles iguals.
Des de petita havia tingut clar que
l'home de qui s'enamorés havia
de tenir les millors mans.
Unes mans com les del seu pare,
unes mans maques, cuidades.
Però no el trobava.
I tot i que s'enamorava d'alguns
homes bons, les mans els traicionaven.
Devia tenir deu anys quan ho va
decidir. El seu professor de natació
va ser un dels primers candidats:
mans grans, fortes i segures.
Volia unes mans que l'ajudessin
a agafar-se al món, a la vida.
Unes mans que la conduissin
sense por pels camins més tortuosos.
Unes mans que fossin capaces
de fer les més tendres carícies.
I després de tot, malgrat els anys,
continuava buscant,
cercant les mans.

jueves, 5 de junio de 2008

huellas


Siento cómo de mí te alejas,
sigiloso, tratando de no dejar huellas
tras de ti, nada que desvele
tu paso por mi vida.
Tus pasos son seguros, certeros.
Lentamente, desapareces en la distancia.
Miras al horizonte, miras atrás.
Aún queda mucho camino por recorrer.
Te perderás, te perderé.

pain



Sé que a veces te atormentas
intentando adivinar
si estas palabras lloran por ti.
Sé que me espías,
te intuyo agazapado
bajo una espesa red.
Y quiero que sufras.

martes, 3 de junio de 2008

tornaràs



I tornaràs a mi,
com ho fan totes les coses bones.
Jo t'estaré esperant,
un somriure als llavis i
la mirada tranquil·la dels que saben
que, al final, tot es posa al seu lloc.
Com si fós ahir quan
ens vam veure per darrera vegada.
Com si el temps fós un instant.
Tornaràs a mi
i jo t'estaré esperant.

si tu...



Si tu m'ho demanessis
aniria al cap del món.
Si tu ploressis
t'eixugaria les llàgrimes
amb els meus petons.
Si tu em necessitessis
seria al teu costat
en un segon.
Perque vull cuidar-te
i estimar-te, perque
la meva vida amb tu és millor.

lunes, 2 de junio de 2008

trens



Has arribat demanant guerra,
reclamant carícies que tu un dia em vas negar,
exigint un sentiment que el temps va apagar...
Sóc aquí, sóc la mateixa,
però ja res no és igual.
Em vaig quedar a l'estació,
esperant amb il·lusió
un tren que es retardava.
I quan decideixo canviar el destí
el tren arriba per fi.
Només un segon per pujar-hi
o quedar-me a l'andana.
I seguir esperant
mentre altres trens van passant.

domingo, 1 de junio de 2008

baixar el cap i remar (II)



Ell tenia una vida complicada. Però es volia divertir. Aprofitar aquests moments de mal anomenada llibertat, mentre aclaria d'una vegada per totes què havia de fer amb la seva vida.
Feia ja temps havia pres una decisió, i en aquell moment li va semblar la més encertada. Ara, lluny de casa, enyorava l'escalfor d'una família, algú que al vespre l'esperés i l'escoltés. Es qüestionava una vegada i una altra si havia fet bé de marxar, si, ben mirat, no seria millor tornar.
Mil interrogants s'obrien davant dels seus ulls, i ningú no li'n donava la resposta.
I mentre tot això passava, mentre ell jugava, es va trobar amb algú que no esperava. Algú que li agafava la mà, i l'acariciava. Algú que l'escoltava, i el mirava amb il·lusió. Algú que, sabent les regles, i sense voler acatar-les, no li havia demanat canviar-les. Algú que, malgrat tot, el cuidava, el mimava, i li feia despertar alguna cosa que no tenia del tot controlada.
Ara no, no era el moment.
No podria haver esperat el destí una miqueta?
Uns mesos, un anyet, el temps just per intentar fer funcionar una vegada més el que ja sabia que estava mort, enterrat, que era cosa del passat...
Però no, era ara, ara o mai. Aquella noia el duia de cap. Era tossuda, seductora, carinyosa. I deixant una porta entreoberta a l'esperança, ara es feia seves les paraules que ell un dia li havia escrit: baixava el cap i es posava a remar. Contra el vent i la marea.
Lluny dels dubtes, veia clar que ho havia de tornar a intentar. Però és que estava tan segur que el punt de partida es repetiria...
Però no podia ser. O si?
Estava disposat a perdre el servei, el joc i el partit?

Per tu, que em fas baixar el cap i remar

sábado, 31 de mayo de 2008

mirades furtives



Escric per mi.
Però de vegades, algunes vegades,
també escric per tu.
M'agradaria veure't la cara
quan llegeixes les paraules
que han nascut pensant en tu.
Voldria veure si somrius,
si et preocupes,
si evoques uns moments
que abans hem compartit.
No caldria que ho sabessis,
només jo, de lluny,
observant fixament la teva expressió.
Potser així sabria què penses...

viernes, 30 de mayo de 2008

de pujades i baixades



Respira. Agafa aire.
Vull que l'inflem fins que rebenti.

miércoles, 28 de mayo de 2008

desde mi ventana



Desde mi ventana se ven retazos diminutos
de otras vidas, se ve el sol.
Un enorme edificio se alza imponente ante
mis ojos. Y me entretengo imaginando el discurrir
de las vidas de otra gente...
En un balcón, alguien cuelga un “se alquila piso”;
al lado, una abuela se sienta al calor del sol del mediodía,
su nieta apoya la cabeza en su mejilla.
Más arriba, un chico sale a fumar, discute con alguien.
En otro piso, un señor riega unas plantas,
cuando acaba, se apoya en la barandilla, concentrado.
Otro balcón bulle al son de unos niños desbocados.
Son pequeños momentos de otras vidas,
son historias, son mi vida.

martes, 27 de mayo de 2008

me, myself and I



Fa ja uns dies que m’alimento de vides alienes.
Com si la meva no fós prou interessant, intento
omplir el temps capbussant-me en relats que
escriuen persones amb vides reals, persones
que no conec però que començo a admirar.
I enlloc de llegir llibres, em sumergeixo als blogs.
Desconeixia absolutament aquest món fins fa uns
mesos, i em desconcerta encara. Uns em porten
als altres, com en un estrany joc de l’oca sense final.
M’interessen les aventures d’una cooperant a l’altra
banda del planeta, contemplo la poesia d’algú que,
revolucionat, increpa al món. Llegeixo opinions sobre
l’actualitat, textos de sensibilitat extrema, o sobre els
sentiments d’algú que pateix.
I escric, també escric, per si algú es vol identificar amb mi.
Fins fa uns dies em preocupava desvetllar la meva identitat.
Però ara, un cop cau la careta, ja no cal.
Marta, 35. Barcelona.

coitus interruptus



Me n'adono,
sembla que m'agradi
lamentar-me.
Un cop més,
una relació fallida.
Intento pensar en positiu.
M'ha encantat conèixer
algú com tu.
Em fas riure,
em fas sentir que la vida
es pot disfrutar
amb la teva intensitat.
Per això em costa tant
renunciar a seguir
al teu costat.
Ja sé que ho he de fer.
Ja ho sé.
Però em deixa
una terrible sensació
de "coitus interruptus",
suposo que m'entens...
Abandonem
en el millor moment.

lunes, 26 de mayo de 2008

traïció


De sobte, tornaven els records.
Aquell home que havia atravessat el seu cor era un absolut desconegut. I descobrir-ho li trencava l’ànima. Si en algun moment havia dubtat de la veracitat de les seves paraules, ara en tenia la prova irrefutable. Els mateixos mots amables que li havia dedicat a ella eren renviats una i una altra vegada a destinataris amb suggerents noms femenins.
Paraules tendres que voldria haver guardat només per ella eren denominador comú en missatges destinats a captivar altres ulls, altres orelles. Com podia haver estat tan cega? O potser no, de fet no. Feia molts dies que sabia que allò era una farsa, tot i que no s’ho volia acabar de creure.
Però més enllà de tot plegat, molt més enllà, i tirant ben enrera, va descobrir també dures amenaces, paraules d’odi, de tristesa i frustració. Anuncis d’un suicidi...
El cor li bategava fora del cos. La bena li queia dels ulls en el mateix moment en que sonava el telèfon i algú li deia que estava estranya, molt estranya. I ella el sentia però no l’escoltava. Plovia. Feia fred. I mentre sopava amb un antic amor, incapaç d’engolir un sol mos, anava lligant poc a poc els fils invisibles d’aquella traïció.

domingo, 25 de mayo de 2008

esperança



Fa dies que no para de ploure.
D'una manera constant, incessant,
l'aigua cau a l'altra banda del vidre
mentre plou també dins el meu cor.
Tot té un to gris al meu entorn,
i jo vull despertar-me
i descobrir que surt el sol.
Hi ha esperança
perquè existeix l'amor.

we in sw



Saps?
Em faria molta il·lusió
tenir l'oportunitat
de descobrir amb tu
terres vikingues.
Suposo que, simplement,
no serà el moment.