No tinc temps. És l’excusa perfecta i serveix per un gran nombre de preguntes a les que no tens resposta.
En el meu cas sobre el perquè tinc aquest blog tan abandonat.
No tinc temps va seguit de no tinc inspiració.
Però ni l’una ni l’altra són massa veritat.
Tinc poc temps, és cert, però si vulgués l’hagués trobat.
No tinc inspiració, com tampoc no l’he tinguda altres vegades, però això es cura escrivint. O no els passa als professionals?!
El que passa és que no tinc massa motius…
la meva vida darrerament s’ha convertit en una cosa bastant normal, on tot és bastant previsible.
No estic especialment trista, estat que em feia escriure molts dels posts.
No estic enfadada ni em vull revelar contra res.
No estic eufòrica tampoc.
Sóc previsiblement feliç… i això, tot i que és molt bo, fa que no tingui gran cosa per explicar.
No em qüestiono la maldat humana.
No em pregunto per què la gent és com és.
Senzillament passen els dies i ni me n’adono. Tot és fàcil. Estimo la meva parella, em cuida i em tracta com a una reina. Té les seves coses, com jo tinc les meves.
I tot és fantàstic. Més o menys, clar!
En resum: sóc feliç.
Però hauria de continuar escrivint...
