dia 4

Dia 4 del tractament. Ahir va ser difícil. No sé si són les hormones, no sé si senzillament sóc jo, que no canvio. A la tarda, amb molt mal de cap, vaig estar discutint amb el Bernat. No ens entenem en les coses menys importants. I això m'estressa, massa. Tonteries com comprar un motllo nou per un pastís em semblen grans errors. Potser no és important, però segurament dóna una idea de que no seguim el mateix criteri i qui sap si seguim el mateix camí. Per ell tot és fàcil, per mi tot és complicat. Ell no veu cap problema, jo veig una muntanya.
La família, la seva, la meva. Els amics. La feina. Un munt d'obligacions que per ell són un plaer.
I no vull ni pensar quan arribi un nen, si finalment arriba. Jo esperava que en arribar a casa hi hagués una petita sorpresa per mi, alguna cosa per compensar l'estrés i demostrar que em cuidava. Però no. No és que ho hagués de fer, però hagués estat bé. En tot cas, ell hi és, sempre hi és. I és cert que intenta ajudar, i és cert que jo ho faig difícil. Però sempre m'he apanyat millor sola i no sé com ho puc canviar. I em queixo però no deixo fer sense criticar. Bufff.

un nou viatge

Avui comença una aventura. Aquest matí, després d'una nit d'agitats somnis, empunyant una xeringa, he infiltrat dins el meu cos el principi del que podria ser el meu fill o filla. És estrany.
És alhora real i una utopia. Tot ho penso en termes pràctics, no sé com evolucionarà aquesta història. És un procés complicat, del que no ens donen moltes esperances, però tot i així, aquí estem. Primera xeringa. Demà una altra, i així cada dia. No m'agraden. I tot i així, em punxaré la panxa durant 12 dies. I intentarem pensar en positiu i fer que sigui un bon viatge. No posar-nos més nerviosos del compte, tot i que serà difícil.
I només és el principi. Si algun dia això surt bé, les preocupacions d'ara es multiplicaran per mil, per un milió. I podré obrir el sobre escrit fa quasi 25 anys... i no seguir-ne les indicacions. Però pensar que jo era aquella persona i sentia el que escrivia. Només pensar-ho i posar-me en la pell d'algú de 15 anys.
Que surti bé, és l'únic que volem.