35

35 dies i marxo de vacances.
35 anys i res ha canviat.
Passen els dies,
passen els anys
i tot és igual.

flotant

Fa tants dies que esperava el sol
que ja ni me'n recordava
de la sufocant calor.
M'agrada l'estiu, m'agrada el blanc,
la pell morena i les nits a la fresca.
I seria un plaer passar-les amb tu,
després d'un sopar a la vora del mar,
passejant de la mà i escoltant-te parlar.
És com flotar...

decepción

Estos días de profundo silencio
han llegado como anuncio
de una defunción.
Preocupada, trataba de curar
las heridas de mi decepción.
Pienso en ti, cada vez estás más lejos.
Pronto, ni me acordaré de tus besos.

incomplert

No et pots arribar a imaginar
com de vegades enyoro
el que mai va poder arribar ser.
Com intento entendre raons
o justificacions...
O com et persegueixo encara pels racons.

ruptures

Ells es van estimar, ja fa molts anys. Després es van separar.
Ell va ser l'amor de la seva vida. Ella estava convençuda que algun dia tornarien a estar junts. Ho volia creure així. Un munt de vegades durant la seva relació ho havien deixat, i al cap de poc s'havien reconciliat. Tants problemes havien minat la convivència, però l'amor continuava viu.
Després de tant de temps, encara ara, quan el veia se li regirava l'estòmac... Se'l mirava, l'observava, era tan guapo com sempre. Més gran, més cansat, més arrugues a la seva cara, però segurament l'home de la seva vida.
Però ara era l'home de la vida d'una altra. I probablement, mai no tornaria a estar amb ella. Tots dos van cometre errors, i això els havia separat per sempre.
Finalment, si ell era feliç, això hauria de ser suficient.

casualitats

Avui t'he vist.
Passejaves al costat
d'una noia, tranquil,
aliè a la meva mirada.
M'he sentit temptada
de saludar,
però he pensat
que era millor no molestar.
Un cop a casa,
he dubtat si t'enviava un missatge.
Però remoure el passat
no deu ser bo...
Tu fas la teva vida
i jo no hi tinc lloc.

ave fénix

Resurgiré de las cenizas

cual Ave Fénix.

contradiccions

Tinc ganes de veure
els teus ulls blaus.
Ganes d'escoltar-te
mentre m'expliques
històries impossibles.
Mentre em dius
que la nostra pròpia història
és impossible.
Mirar-te i sentir
la contradicció
que representes.
Saber que no em convens,
saber que no ets per mi.
Però deixar-me endur igualment
per aquest remolí.

pèrdues

Et busco,
i no hi ets.
Et crido,
i no em sents.
T'imagino,
i no et veig.
Tot queda lluny
i tinc la certesa
que perdem un món.
T'estimo
i no ho saps.

reflexions

En algun lloc he llegit això, i m'ha fet pensar...
"Querer nunca es demasiado, amar y apostar fuerte no está a la altura de cualquiera; y saberlo y quererlo hacer es una gran virtud."

mans

Unes mans perseguien
els seus somnis.
Eren unes mans grans, fortes,
de dits prims i ungles iguals.
Des de petita havia tingut clar que
l'home de qui s'enamorés havia
de tenir les millors mans.
Unes mans com les del seu pare,
unes mans maques, cuidades.
Però no el trobava.
I tot i que s'enamorava d'alguns
homes bons, les mans els traicionaven.
Devia tenir deu anys quan ho va
decidir. El seu professor de natació
va ser un dels primers candidats:
mans grans, fortes i segures.
Volia unes mans que l'ajudessin
a agafar-se al món, a la vida.
Unes mans que la conduissin
sense por pels camins més tortuosos.
Unes mans que fossin capaces
de fer les més tendres carícies.
I després de tot, malgrat els anys,
continuava buscant,
cercant les mans.

huellas

Siento cómo de mí te alejas,
sigiloso, tratando de no dejar huellas
tras de ti, nada que desvele
tu paso por mi vida.
Tus pasos son seguros, certeros.
Lentamente, desapareces en la distancia.
Miras al horizonte, miras atrás.
Aún queda mucho camino por recorrer.

Te perderás, te perderé.

pain

Sé que a veces te atormentas
intentando adivinar
si estas palabras lloran por ti.
Sé que me espías,
te intuyo agazapado
bajo una espesa red.
Y quiero que sufras.

tornaràs

I tornaràs a mi,

com ho fan totes les coses bones.

Jo t'estaré esperant,

un somriure als llavis i

la mirada tranquil·la dels que saben

que, al final, tot es posa al seu lloc.

Com si fós ahir quan

ens vam veure per darrera vegada.

Com si el temps fós un instant.

Tornaràs a mi

i jo t'estaré esperant.

si tu...

Si tu m'ho demanessis
aniria al cap del món.
Si tu ploressis
t'eixugaria les llàgrimes
amb els meus petons.
Si tu em necessitessis
seria al teu costat
en un segon.
Perque vull cuidar-te
i estimar-te, perque
la meva vida amb tu és millor.

trens

Has arribat demanant guerra,
reclamant carícies que tu un dia em vas negar,
exigint un sentiment que el temps va apagar...
Sóc aquí, sóc la mateixa,
però ja res no és igual.
Em vaig quedar a l'estació,
esperant amb il·lusió
un tren que es retardava.
I quan decideixo canviar el destí
el tren arriba per fi.
Només un segon per pujar-hi
o quedar-me a l'andana.
I seguir esperant
mentre altres trens van passant.

baixar el cap i remar (II)

Ell tenia una vida complicada. Però es volia divertir. Aprofitar aquests moments de mal anomenada llibertat, mentre aclaria d'una vegada per totes què havia de fer amb la seva vida.
Feia ja temps havia pres una decisió, i en aquell moment li va semblar la més encertada. Ara, lluny de casa, enyorava l'escalfor d'una família, algú que al vespre l'esperés i l'escoltés. Es qüestionava una vegada i una altra si havia fet bé de marxar, si, ben mirat, no seria millor tornar.
Mil interrogants s'obrien davant dels seus ulls, i ningú no li'n donava la resposta.
I mentre tot això passava, mentre ell jugava, es va trobar amb algú que no esperava. Algú que li agafava la mà, i l'acariciava. Algú que l'escoltava, i el mirava amb il·lusió. Algú que, sabent les regles, i sense voler acatar-les, no li havia demanat canviar-les. Algú que, malgrat tot, el cuidava, el mimava, i li feia despertar alguna cosa que no tenia del tot controlada.
Ara no, no era el moment.
No podria haver esperat el destí una miqueta?
Uns mesos, un anyet, el temps just per intentar fer funcionar una vegada més el que ja sabia que estava mort, enterrat, que era cosa del passat...
Però no, era ara, ara o mai. Aquella noia el duia de cap. Era tossuda, seductora, carinyosa. I deixant una porta entreoberta a l'esperança, ara es feia seves les paraules que ell un dia li havia escrit: baixava el cap i es posava a remar. Contra el vent i la marea.
Lluny dels dubtes, veia clar que ho havia de tornar a intentar. Però és que estava tan segur que el punt de partida es repetiria...
Però no podia ser. O si?
Estava disposat a perdre el servei, el joc i el partit?

Per tu, que em fas baixar el cap i remar