the end

Tot té un final.
Poques vegades
és un happy ending,
la immensa majoria
és un desastre.
Si ha valgut la pena o no
sóc incapaç de dir-ho ara.
Potser demà,
la setmana que ve
o el mes vinent.
O potser mai.
De moment,
és una llàstima.

far away

Sé que encara ets viu
perquè comprobo alguns
dels teus moviments.
T'amagues,
t'escoles en el temps.
Ja no em fa mal pensar-te,
m'entretinc en la contemplació
d'una imatge a una pantalla.
És curiós com el pas del temps
dilueix els sentiments.
O potser és la substitució
d'una il·lusió per una altra.
Tot sembla ja tan llunyà...

tard

T'espio.
Segueixo els teus moviments,
compto els teus passos mentre
tu no em veus.
Sé coses que no imagines.
I són coses que em fan mal.
Però aquí estic,
desafiant el temporal.
Alguns dies em costa,
d'altres voldria que res
no hagués passat.
És tard per lamentar-se ara.
Massa tard.

marees

Busco detingudament les paraules que et faran somriure, t'imagino llegint aquell text que he escrit només per tu i jo també somric.
Sé que d'alguna manera estúpida estàs lligat a mi. No és com jo voldria, tampoc deu ser com a tu t'agradaria, però per diferents motius.
Tinc preguntes, em fallen les respostes. Me les imagino, i clar, les invento a la mida que jo vull. M'equivoco, com tantes i tantes altres vegades m'he equivocat, i intento aprendre de nou que els castells no s'aguanten a l'aire, que els somnis només es fan realitat a la ficció. I com que sóc generosa, regalo el meu amor sense esperar contraprestació.
I tot el dia em ronden al cap unes paraules: "¿No hemos venido a jugar? Pues juguemos!". Però em demano si no serà pitjor...

36

Hoy sumo una vela,
hoy le arranco otro año al calendario.
Añoro los cumpleaños de niña
cuando aún tenía vacaciones...
No había problemas,
no había obligaciones.
Las fiestas en la calle,
churros con chocolate,
gincanas con los amigos,
y ganas de volver al cole...
A los 15 quería ser mayor.
Quería vivir de prisa,
poder decidir sobre mi vida,
irme de casa.
Pensaba que los años no pasarían nunca.
Y ahora van tan rápido...
Ahora no quiero cumplirlos,
no me da tiempo a pensar
qué quiero ser de mayor.

No me he comido el mundo.
No he escrito un libro,
aunque tengo un blog.
No he plantado un árbol
aunque las plantas
ya no se me mueren tan rápido.
No he tenido un hijo... todavía.
Lo estoy pensando.
He querido mucho,
incluso a muchos,
a demasiados.
He sufrido otro tanto.

Hoy cumplo 36 y quiero más,
mucho más.

melancolía

Ese día te dejé marchar.
No recuerdo cómo rompimos,
aunque sé cuándo,
tengo la fecha grabada en mi memoria.
Pero sí recuerdo la cena en que me pediste
que volviera contigo.
Restaurante nuevo,
buscabas impresionarme.
Y yo, cansada de tantas idas y venidas,
ni te escuchaba.
No te oía, estaba más pendiente
de un mensaje de móvil
de un posible nuevo ligue.
Acabó la cena,
acabaron cinco años de nuestras vidas.
Se acerca esa fecha
y me entra la melancolía.
¿Volverán a cruzarse
nuestras vidas algún día?