Ell tenia una vida complicada. Però es volia divertir. Aprofitar aquests moments de mal anomenada llibertat, mentre aclaria d'una vegada per totes què havia de fer amb la seva vida.
Feia ja temps havia pres una decisió, i en aquell moment li va semblar la més encertada. Ara, lluny de casa, enyorava l'escalfor d'una família, algú que al vespre l'esperés i l'escoltés. Es qüestionava una vegada i una altra si havia fet bé de marxar, si, ben mirat, no seria millor tornar.
Mil interrogants s'obrien davant dels seus ulls, i ningú no li'n donava la resposta.
I mentre tot això passava, mentre ell jugava, es va trobar amb algú que no esperava. Algú que li agafava la mà, i l'acariciava. Algú que l'escoltava, i el mirava amb il·lusió. Algú que, sabent les regles, i sense voler acatar-les, no li havia demanat canviar-les. Algú que, malgrat tot, el cuidava, el mimava, i li feia despertar alguna cosa que no tenia del tot controlada.
Ara no, no era el moment.
No podria haver esperat el destí una miqueta?
Uns mesos, un anyet, el temps just per intentar fer funcionar una vegada més el que ja sabia que estava mort, enterrat, que era cosa del passat...
Però no, era ara, ara o mai. Aquella noia el duia de cap. Era tossuda, seductora, carinyosa. I deixant una porta entreoberta a l'esperança, ara es feia seves les paraules que ell un dia li havia escrit: baixava el cap i es posava a remar. Contra el vent i la marea.
Lluny dels dubtes, veia clar que ho havia de tornar a intentar. Però és que estava tan segur que el punt de partida es repetiria...
Però no podia ser. O si?
Estava disposat a perdre el servei, el joc i el partit?
Per tu, que em fas baixar el cap i remar
No hay comentarios:
Publicar un comentario