souvenirs

Fa molts dies que no estic bé. No és una sensació agradable, i realment no m'agrada sentir-me així. Perquè a més, la causa és bonica, i és que estimo algú. El problema és que aquesta persona no és per mi. I jo em vaig donant cops de cap contra una paret, i tinc moments d'alegria quan estic amb ell, i moments de buit infinit quan no hi és.
És complicat, difícil d'entendre per què m'enganxo en una relació així.
Jo diria que ha estat una història maca, que poc a poc ha evolucionat del no res i ha arribat al punt on fa mal separar-se.

Vaig haver d'aprendre els vents, les aleacions dels metalls, com es fan les plaques solars. Sé paraules que no entenc (trimar, cenyir...) i que de res em serviran en el futur. He trobat algú que m'agrada, molt, però que no està disposat a canviar la seva vida per mi. I tot això és el que em posa trista.
Em va ajudar en un moment difícil de la meva vida, em va distreure i em va fer riure. Jo vaig aportar el meu granet de sorra a la seva dissipada vida sexual. Després, jo li devia resultar algú amb conversa mínimament interessant...
Però ara, en una situació similar a la inicial, encara que per motius ben diferents, hauré de sortir endavant jo sola.

Somric, el recordo demanant-me que m'aixequi davant de la webcam i faci una volta per poder repassar-me de dalt a baix... o explicant-me la seva creuada lateralitat...

I tornem a començar.