dia 4

Dia 4 del tractament. Ahir va ser difícil. No sé si són les hormones, no sé si senzillament sóc jo, que no canvio. A la tarda, amb molt mal de cap, vaig estar discutint amb el Bernat. No ens entenem en les coses menys importants. I això m'estressa, massa. Tonteries com comprar un motllo nou per un pastís em semblen grans errors. Potser no és important, però segurament dóna una idea de que no seguim el mateix criteri i qui sap si seguim el mateix camí. Per ell tot és fàcil, per mi tot és complicat. Ell no veu cap problema, jo veig una muntanya.
La família, la seva, la meva. Els amics. La feina. Un munt d'obligacions que per ell són un plaer.
I no vull ni pensar quan arribi un nen, si finalment arriba. Jo esperava que en arribar a casa hi hagués una petita sorpresa per mi, alguna cosa per compensar l'estrés i demostrar que em cuidava. Però no. No és que ho hagués de fer, però hagués estat bé. En tot cas, ell hi és, sempre hi és. I és cert que intenta ajudar, i és cert que jo ho faig difícil. Però sempre m'he apanyat millor sola i no sé com ho puc canviar. I em queixo però no deixo fer sense criticar. Bufff.