Era un 19 de febrer.
En tornar de la feina,
m’esperava una trista descoberta...
la persona de la que m’havia separat
aquell matí amb un càlid petó
m’havia estat enganyant sense raó.
Va ser una troballa casual,
com ho són totes les coses
inesperades en aquesta vida.
Sense voler, gràcies al món virtual,
vaig arribar als peus d’un abisme.
I em vaig llançar en picat,
obrint els ulls a la veritat.
Va caure la màscara de l’home
del que estava enamorada.
Fora plovia i jo només podia sentir fred,
un ambient gèlid m’envoltava.
1 comentario:
És trist però, els millors poemes son els escrits desde el cor atravessat per esta realitat.
Hem deixaré caure pels vostres blogs, pero he de descansar un poc de la vorágine d'escriure tots els dies electrónicament. Ara es el torn del paper en blanc. Ens veiem!
Fins pronte.
Publicar un comentario