traïció

De sobte, tornaven els records.
Aquell home que havia atravessat el seu cor era un absolut desconegut. I descobrir-ho li trencava l’ànima. Si en algun moment havia dubtat de la veracitat de les seves paraules, ara en tenia la prova irrefutable. Els mateixos mots amables que li havia dedicat a ella eren renviats una i una altra vegada a destinataris amb suggerents noms femenins.
Paraules tendres que voldria haver guardat només per ella eren denominador comú en missatges destinats a captivar altres ulls, altres orelles. Com podia haver estat tan cega? O potser no, de fet no. Feia molts dies que sabia que allò era una farsa, tot i que no s’ho volia acabar de creure.
Però més enllà de tot plegat, molt més enllà, i tirant ben enrera, va descobrir també dures amenaces, paraules d’odi, de tristesa i frustració. Anuncis d’un suicidi...
El cor li bategava fora del cos. La bena li queia dels ulls en el mateix moment en que sonava el telèfon i algú li deia que estava estranya, molt estranya. I ella el sentia però no l’escoltava. Plovia. Feia fred. I mentre sopava amb un antic amor, incapaç d’engolir un sol mos, anava lligant poc a poc els fils invisibles d’aquella traïció.