M'agradaria tenir tot el temps del món per poder-te explicar la meva vida.
Tu seuries primer al meu davant, però a mesura que la història anés avançant, et trobaria al costat, el teu cap sobre meu arrepenjat...
Expectant, em miraries parlar. M'escoltaries riure, em sentiries plorar.
Et sorprendria saber que no sóc com et penses, que aquella persona forta, dura, independent, no existeix, o no és qui pretén.
Que el meu cor té més pedaços dels que voldria i, tot i així, continua entestat a batre amb energia, encara que s'hagi perdut la passió del primer petó... la platja d'Empúries de fons, els seus ulls marrons... records... il·lusions.
Necessitaries hores, dies, mesos, o potser tota una vida per comprendre els moments que ni jo mateixa entenc.
M'agafaries la mà, m'abraçaries, la teva boca em faria callar.
I ja no caldria seguir, no tindria sentit, a partir d'ara, la vida la faries amb mi.
1 comentario:
Si segueixes amb l'ànim poètic, diguent més de tú, en tò retrospectiu, coneixerem tots un poc més a la senyoreta "M", que de moment no sap (igual que jo) només que desprendre troços de si mateixa, explorant que sent, observant cada moviment que un mateix fà. No crec en el victimisme, crec que som fràgils, pero no vulnerables amiga meua. Jo no puc donarte ànims, et demane que et conegues per a poder lluitar.
Publicar un comentario